Tag Archives: tresor

Descobrint el passat miner d’Ogassa

25 nov.

miniatura2

Salut geocatxers!

Tornem amb una nova proposta ben interessant. En aquesta ocasió us animem a fer una excursió pel cor de la comarca del Ripollès per conèixer el passat miner d’Ogassa, població situada al bell mig de la Serra Cavallera. Es tracta d’una caminadeta força senzilla, sense gaire desnivell, i durant el recorregut hi ha moltes coses per veure!

Longitud: 10 km*
Desnivell: 970 m*
Temps aprox.: 3 h*
Dificultat: mitjana-baixa
(*itinerari circular)

mapa_Ogassa

grafica

El municipi d’Ogassa està format per cinc veïnats: Sant Martí de Surroca, Sant Martí d’Ogassa, Surroca de Baix, Sant Julià de Saltor i Santa Maria de Vidabona. Els nuclis més importants són Surroca de Baix, on trobem la capital, Ogassa, i el barri del Prat del Pinter.

Túnel a l'entrada d'Ogassa

Túnel a l’entrada d’Ogassa

El jaciment d’hulla d’Ogassa ocupa una extensió d’uns 25 km quadrats. A finals del segle XVIII ja s’extreia carbó d’algunes de les mines, però en aquell moment la dificultat per transportar la càrrega en limitava l’explotació. Posteriorment, l’interès per fer arribar el carbó a Barcelona per nodrir la creixent indústria catalana, especialment el sector tèxtil, va fer que l’any 1880 s’inaugurés el tram ferroviari Ripoll-Sant Joan de les Abadesses. Aquest fet, que possibilitava la comercialització del carbó a gran escala, va intensificar l’explotació del jaciment, fins al punt que la mineria es va convertir en la principal activitat econòmica del poble fins els anys seixanta del segle XX.

Per transportar el mineral que s’extreia de les mines a les muntanyes d’Ogassa i Surroca es va construir un complex sistema de vies, plans inclinats i vagonetes aèries, que permetia salvar el desnivell del terreny. Consistia exactament en dues vies paral·leles: per una d’elles baixaven les vagonetes plenes de carbó, el pes de les quals, per la força de la gravetat, impulsava amunt per l’altra via les vagonetes ja buides (veure esquema inferior). Durant l’excursió que us proposem, anirem trobant les restes de les estructures d’aquest enginyós sistema de transport. Quan arribava a Toralles, el mineral es carregava al tren, que es desplaçava a vapor uns dos km fins a Sant Joan de les Abadesses, i d’aquí a Ripoll i cap a Barcelona.

Circuit del carbó des d'Ogassa fins a Toralles

Circuit del carbó des d’Ogassa fins a Toralles

La progressiva pèrdua de competitivitat del preu del carbó de la conca minera d’Ogassa enfront del mineral provinent d’Astúries i Anglaterra va fer que les mines s’acabessin clausurant el 1967, la qual cosa comportà el tancament, el mateix any, del tram ferroviari Toralles-Sant Joan de les Abadesses. El tram Sant Joan de les Abadesses-Ripoll encara va funcionar fins el 1980.

L’itinerari que us suggerim comença i acaba a Sant Joan de les Abadesses, més concretament al Parc de l’Estació, una zona d’esbarjo que ocupa l’espai on hi havia hagut, com el seu nom indica, l’estació de tren del poble. Aquí teniu un plànol de la vila per poder situar-vos. L’edifici de l’estació actualment és un restaurant, i l’antic magatzem de mercaderies de l’estació avui és un alberg i centre BTT. Pel mig del parc hi passa la Ruta del Ferro i del Carbó, una via verda, ideal per a fer en bicicleta, que ressegueix el traçat de les vies del tren que havien unit Ripoll i Toralles. De fet, el tram final de tornada de l’excursió que proposem passa per aquesta via verda.

Parc de l'Estació, amb l'alberg en primer terme

Parc de l’Estació, amb l’alberg en primer terme i la via verda a la dreta

Així doncs, partim del restaurant del Parc de l’Estació. Situats amb l’edifici al darrere, i la via verda al davant nostre, anem cap a l’esquerra uns quants metres, seguint la via verda, fins que arribem a un encreuament on trobem una senyalització vertical d’Itinerànnia. Aquesta ens indica que agafem el camí que surt a la dreta per anar cap a Ogassa. Anem camí amunt mentre contemplem a la llunyania el Taga i la Serra Cavallera. Deixem la pista cimentada quan puja cap a la dreta fent un revolt pronunciat i continuem per una pista de terra riera amunt, seguint les marques verdes i blanques del sender del Taga (veure imatge inferior).

Senyalització del sender del Taga

Senyalització del sender del Taga

Passem un pastor elèctric i seguim avançant per la pista de terra. Més endavant, el bosc s’obre a uns prats i a mà esquerra ens queden els coberts d’una petita granja. Després de passar un segon pastor elèctric, a la dreta veiem un corriol per on baixa una pista de BTT. Continuem guiant-nos per les marques verdes i blanques del sender del Taga. En aquest punt el camí es torna més pedregós, estret i costerut. Travessem una pista forestal i seguim avançant en direcció al Taga.

Inici de l'excursió (primer pastor elèctric)

Inici de l’excursió (primer pastor elèctric)

Tram on el camí es torna més costerut i pedregós

Tram on el camí es torna més costerut i pedregós

Continuem pel mateix camí amunt durant uns vint minuts, sempre seguint les marques verdes i blanques, fins que ens trobem una pista forestal ampla i l’agafem cap a la dreta. A partir d’ara ja no ens guiarem més per les marques del sender del Taga (verdes i blanques).

Seguim la pista forestal fins que s’acaba i, en aquest punt, agafem un petit corriol que baixa força fins a passar un pastor elèctric. Passat el pastor, agafem el corriol que baixa cap a l’esquerra fins arribar a l’anomenada Torre de la Meseta. Aquest era el punt on arribaven les vagonetes del ferrocarril miner d’Ogassa després d’haver abocat el carbó als vagons del tren de l’estació de Toralles. D’aquí, les vagonetes buides tornaven a pujar, per gravetat, cap a Ogassa, on eren carregades de nou.

Torre de la Meseta

Torre de la Meseta

Veurem que per una banda de la torre baixen unes escales de fusta (que porten a la Meseta de Baix), però nosaltres agafem el camí contrari, seguint l’antic recorregut que feien les vagonetes cap a Ogassa (Via de les Vagonetes de Dalt). El camí, ample, passa per un bosc de pins on podem veure les runes de les edificacions de l’antiga fàbrica de ciment Can Balaguer, que va funcionar fins l’any 1926. Més endavant arribem a la pedrera que nodria aquesta cimentera, de la qual actualment s’extreuen àrids per la construcció.

Pedrera que nodria l'antiga fàbrica de ciment Can Balaguer

Pedrera que nodria l’antiga fàbrica de ciment Can Balaguer

Seguint per la Via de les Vagonetes de Dalt finalment arribem a la Plaça Dolça d’Ogassa, punt on es concentraven les vagonetes procedents de totes les mines situades en un nivell superior, que baixaven plenes de carbó, per gravetat, fins a la Meseta de Baix, i des d’allà, fins a l’estació de tren de Toralles. A la Plaça Dolça hi havia hagut els rentadors, grans basses on el mineral es netejava i classificava per mides, i també els tallers, on es reparaven les màquines i eines usades a les mines i on es construïen les vagonetes.

Vies aèries que portaven les vagonetes plenes de carbó des de les mines fins a la Plaça Dolça

Vies aèries que portaven les vagonetes plenes de carbó des de les mines fins a la Plaça Dolça

Boques de dues mines a Ogassa
Boques de dues mines a Ogassa

A l’entrada del poble trobareu un mapa (veure imatge inferior) on s’indiquen tots els testimonis del passat miner que hi ha dispersos per la zona. En aquest mapa podreu ubicar les boques de les diverses mines, com la Mina Dolça, que va ser una de les més productives i l’última que es va tancar. L’itinerari pel patrimoni miner també us permetrà veure l’església de Santa Bàrbara, construïda pels miners en honor a la seva patrona, les antigues escoles de nens i nenes, l’economat, la cooperativa, la fonda, la torre del director o la fàbrica dels pans (futur Centre d’Interpretació de la Indústria Minera), on s’elaboraven els “pans” de carbó, uns blocs compactes d’uns 9 kg compostos de pols de carbó i brea, substància que contribuïa a la combustió. Aquests pans es feien servir per a les màquines de vapor, els forns de vaixells i fargues, i per coure el ciment a les fàbriques com Can Benet o Can Balaguer.

Mapa del patrimoni miner d'Ogassa

Mapa del patrimoni miner d’Ogassa

Antic edifici de la Fàbrica de pans

Antic edifici de la fàbrica dels pans

I ha arribat el moment de dir on està amagat el tresor! El podreu trobar a l’entrada de la Mina del Pinter. Voleu una altra pista? Busqueu cap a la dreta de la valla de fusta…

Boca de la Mina del Pinter, on es troba el tresor

Boca de la Mina del Pinter, on es troba el tresor

Entrada de la Mina del Pinter

Entrada de la Mina del Pinter

Un cop haguem trobat el tresor, ja podem emprendre el camí de tornada. En primer lloc tornem fins a la Plaça Dolça i anem al punt on es bifurcava la via de les vagonetes. Prenem el camí de l’esquerra, que ens portarà pel recorregut que feien les vagonetes carregades de carbó fins a la Meseta de Baix (Via de les Vagonetes de Baix). Després de passar per l’interior d’un túnel, trobem un bolquet, que servia per girar completament les vagonetes i abocar carbó directament a la fàbrica de ciment Can Benet (situada just a sota), on aquest combustible s’utilitzava per coure la pedra. Seguim baixant per la pista i passem pel costat d’un mur de contenció. Després de passar per un pont, arribem a la Meseta de Baix, on coincidien els vagons que baixaven d’Ogassa plens de carbó amb els que pujaven buits des de Toralles. Aquests últims es feien pujar cap a la Meseta de Dalt i, des d’allà, altre cop cap a la Plaça Dolça d’Ogassa.

Fàbrica de ciment Can Benet

Fàbrica de ciment Can Benet

Bolquet que permetia abocar el carbó de les vagonetes a Can Benet

Bolquet que permetia abocar el carbó de les vagonetes a Can Benet

Arribats aquí, agafarem el camí ample de baixada, que ens portarà fins a l’estació de Toralles sense pèrdua.

Tram del camí de tornada

Tram del camí de tornada

Antiga estació de Toralles

Antiga estació de Toralles

A partir d’aquí, seguirem per la via verda fins al Parc de l’Estació de Sant Joan de les Abadesses, que havia estat el punt de partida de l’excursió. Una mica abans d’arribar a Sant Joan, veureu un plafó informatiu a l’esquerra del camí que us convida a desviar-vos cap al gorg de Malatosca, racó suposadament freqüentat per bruixes i altes éssers màgics. Caminant només uns quants metres camí avall ja podreu contemplar a la llunyania aquest fantàstic salt d’aigua amagat enmig de la vegetació. Creieu-nos, val la pena veure’l! Després només heu de recular fins a la via verda i arribar fins al Parc de l’Estació.

Vista del gorg de Malatosca

Vista del gorg de Malatosca

Esperem que us agradi la proposta i aneu a buscar el tresor! Fins aviat!

El puig de ses Cadiretes

16 set.

cadiretes-thumbTal i com vam prometre, ja tornem a ser aquí. I no ha passat ni una setmana!

Avui us volem portar al massís de l’Ardenya o serra de l’Ardenya, que es troba entre els municipis de Llagostera i Tossa de Mar, delimitant la frontera entre les comarques del Gironès i la Selva. El punt més elevat d’aquest massís és el puig de ses Cadiretes que, tot i la seva modesta alçada (518 m), ofereix unes bones vistes tant de l’interior (Montseny, Montnegre i Guilleries) com de l’inici de la Costa Brava.

Panoràmica des del puig de ses Cadiretes

Panoràmica des del puig de ses Cadiretes

Com veureu, l’itinerari que us proposem té un nivell de dificultat molt baix i està ben senyalitzat.

Longitud: 3,6km*
Desnivell: 125 m*
Temps aprox.: 1 h*
Dificultat: baixa
(*itinerari circular)

En primer lloc haureu d’anar fins a Llagostera i, un cop allà, agafar la carretera GIV-6821 que va fins a Tossa de Mar passant per l’ermita de Sant Grau d’Ardenya. L’inici del recorregut és passat el km 9 d’aquesta carretera, a la dreta, on veureu un plafó informatiu i trobareu prou espai per deixar el vostre vehicle. L’ascensió fins al cim des d’aquest punt és molt senzilla, però si algun valent té ganes de gastar més energia sempre pot pujar des de Tossa de Mar

 

Prendrem la pista forestal i anirem seguint les marques blanques i vermelles del Sender del Mediterrani (GR-92) sense desviar-nos. A mig tram de pujada, deixarem enrere un encreuament amb un camí que surt cap a l’esquerra (no l’agafem). Aviat trobarem, a la banda dreta, a tocar del camí, el menhir d’en Llach. Seguirem recte, ignorant també el camí que surt cap a la dreta en el següent encreuament. Al cap d’una estona de caminar, arribarem a una esplanada coberta de pins amb una bifurcació. Seguint les indicacions de la senyalització vertical, girarem a la dreta, abandonant el GR, i seguirem un camí que s’enfila cap al nord, ara amb marques blanques i grogues. Més endavant, just abans que el camí comenci a descendir, trobarem una altra senyalització vertical que ens portarà cap a l’esquerra, agafant un corriol més estret (deixem les marques blanques i grogues), que és finalment el que ens portarà fins al cim.

Vista des del cim del puig

Vista des del cim del puig

Un cop hagueu grimpat per les roques del cim per albirar les vistes, podeu signar a la llibreta que trobareu dins d’una carpeta de plàstic, a l’interior de l’estructura metàl·lica semicircular situada al peu de la creu, que allotja també diversos pessebres (vegeu imatge inferior). I és el moment també de buscar el tresor, que està ben a prop d’aquest punt, en una petita cavitat formada per les roques, on també s’amaga un altre pessebre.

Estructura metàl·lica dins la qual es troba la llibreta per signar, al peu de la creu

Estructura metàl·lica dins la qual es troba la llibreta per signar, al peu de la creu

Ubicació del tresor

Ubicació del tresor

Després d’això us recomanem pujar a la torre de guaita per a la vigilància d’incendis forestals, que queda al costat d’on som i també ofereix una bona panoràmica de la zona.

Torre de vigilància forestal

Torre de vigilància forestal

A continuació ja podrem emprendre el camí de retorn fins al menhir d’en Llach.  Just abans d’aquest, girarem a la dreta i agafarem un caminet que davalla (marques de nou blanques i grogues). Travessant una zona de bosc, anirem a parar a un camí més marcat, una pista excavada en el terreny, i girarem a l’esquerra (ignorant un trencall que quedarà a pocs metres a l’esquerra). Per aquí arribarem a l’anomenada Pedra-sobre-altra, una curiosa formació natural (paradolmen datat del 2500-220 a.C.). Un cop vistes, deixarem aquestes roques a mà esquerra, seguint per la mateixa pista i, al cap de pocs metres, agafarem el primer trencall que puja per l’esquerra. Trobarem un dipòsit i una petita antena i agafarem la pista que baixa per darrere del dipòsit. Finalment sortirem a la carretera i girarem a l’esquerra per tornar al punt de partida.

Fins aviat!

Posta de sol al Turó de la Rovira

7 set.

thumb_bateriasSalut geocatxers!

Tornem després d’una pausa massa llarga, amb la intenció ferma de recuperar el bon ritme, situar molts nous tresors i proposar-vos noves rutes amb certa regularitat.

Avui us volem fer descobrir, si és que encara no el coneixeu, un racó realment espectacular de Barcelona. Es tracta del Turó de la Rovira (262 m), que a més d’oferir una visió panoràmica de 360 graus de la ciutat, és un espai farcit d’història.

Panoràmica des del mirador del Turó de la Rovira

Panoràmica des del mirador del Turó de la Rovira

El Turó de la Rovira es troba al barri del Carmel, al districte d’Horta-Guinardó, a la part alta de la ciutat, i forma part del parc dels Tres Turons, juntament amb els turons del Carmel i la Creueta del Coll. S’hi pot arribar en vehicle privat o en transport públic. Els autobusos que us deixaran més a prop són el 28 i el 119. En cas que preferiu anar-hi en metro, les parades més properes són El Carmel (L5) o bé Guinardó/Hospital de Sant Pau (L4), però heu de saber que us esperarà una bona pujada, tot i que us garantim que val la pena fer-la.

Un cop arribeu al parc, hi ha diversos camins per arribar fins al capdamunt del turó, així que podreu triar de pujar més ràpid per les escales i camins que fan més pendent, o bé fer una ascensió més suau, però més llarga. Si trieu aquesta segona opció, probablement acabareu passant pel flamant pont de Mühlberg, construït l’any 1991 per salvar un dels grans esvorancs provocats per l’activitat de les pedreres a la zona des de mitjans del segle XIX, que extreien la roca calcària per a la fabricació de calç i materials de construcció.

Vista del pont de Mühlberg

Vista del pont de Mühlberg

Pel seu interès històric, que ja hem esmentat anteriorment, el turó de la Rovira és un dels espais patrimonials de lliure accés gestionats pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), de manera que quan arribeu a dalt de tot trobareu diversos plafons informatius on podreu ampliar les dades que us oferim a continuació.

Vista des del turó, amb Montjuïc i el port de Barcelona al fons

Vista des del turó, amb Montjuïc i el port de Barcelona al fons

La Guerra Civil espanyola fou el primer conflicte bèl·lic en el qual es van atacar objectius de la rereguarda (fàbriques, estacions de tren, comunicacions, etc.) d’una manera contínua i programada amb la intenció de provocar por i desànim entre la població. Pel fet de ser una de les principals capitals del territori republicà, Barcelona fou un objectiu prioritari de l’aviació feixista. El mes de març de l’any 1937 varen començar els bombardejos massius i reiterats contra la ciutat, que arribà a patir uns dos-cents atacs aeris. La ciutat va tractar de protegir-se d’aquest assetjament aeri amb els escassos mitjans dels quals disposava. La Defensa Activa republicana va instal·lar bateries de canons en diferents punts estratègics, que tenien la funció de crear una barrera de foc per dificultar l’apropament de l’enemic als seus objectius. Al Turó de la Rovira s’hi va instal·lar una d’aquestes bateries antiaèries, que comptava amb quatre canons amb un abast d’entre 7.000 i 13.000 m, els quals cobrien la ciutat en totes direccions, un fonolocalitzador i reflectors per enlluernar l’enemic durant els atacs nocturns.

Una de les antigues plataformes de tir de la bateria antiaèria

Una de les antigues plataformes de tir de la bateria antiaèria

Restes del que fou un dels dormitoris de la tropa

Restes del que fou un dels dormitoris de la tropa

L’exèrcit republicà va inutilitzar els canons poc abans que Barcelona caigués en mans de les tropes feixistes, el 26 de gener de 1939, per evitar que els aprofités l’enemic, però aquests van romandre en el mateix lloc durant una temporada, acabada la guerra, i la gent pujava al turó per veure’ls de prop. La resta de les estructures militars (dormitoris de la tropa i oficials, lloc de comandament, polvorins, plataformes de tir, etc.), ja en desús, foren reaprofitades per famílies immigrants als anys quaranta, durant la postguerra, per a construir habitatges improvisats. Així naixia l’anomenat barri dels Canons, que va arribar a tenir més de 100 barraques i uns 600 habitants. Un dels principals inconvenients dels veïns de la zona era l’abastiment d’aigua, problema que es va solucionar parcialment l’any 1963, quan Aigües de Barcelona va instal·lar un dipòsit al cim del turó (que segueix en peu avui en dia), doncs hi van connectar una font, les restes de la qual encara són visibles (a la imatge inferior es poden veure la base i el desguàs de la font, al costat del mur, i darrere la reixa, la canonada que connectava la font directament amb el dipòsit).

Vista del dipòsit d'Aigües de Barcelona, restes de les barraques i, al fons, el Tibidabo

Vista del dipòsit d’Aigües de Barcelona, restes de les barraques i, al fons, el Tibidabo

Restes de la font construïda pels veïns, connectada al dipòsit d'Aigües de Barcelona

Restes de la font construïda pels veïns, connectada al dipòsit d’Aigües de Barcelona

No fou fins a mitjans dels anys 70 que l’Ajuntament va instal·lar a la zona aigua corrent, lavabos públics i contenidors per a la brossa, gràcies a la pressió que va exercir l’Associació de Veïns del Carmel. El barri, que fins i tot va arribar a tenir una escola d’adults, va sobreviure fins l’any 1990. Si en voleu saber més, podeu veure el documental de TV3 Barraques. La ciutat oblidada.

Restes de les barraques que  integraven el barri dels Canons

Restes de les barraques que integraven el barri dels Canons

Restes de rajoles del terra de les barraques

Restes de rajoles del terra de les barraques

I ara anem per feina. Voleu saber on és el tresor? Veureu que al cim de turó hi ha diverses antenes de telecomunicacions. Una d’elles està situada sobre una estructura metàl·lica. Just al davant d’aquesta antena, veureu unes escales que baixen fins una porta. Remeneu per allà… i bona sort!

Antena prop de la qual es troba el tresor

Antena prop de la qual es troba el tresor

Ubicació del tresor

Ubicació del tresor

Esperem que assaboriu una posta de sol immillorable al Turó de la Rovira. Ara, no us penseu que en gaudireu sols, perquè sol ser un lloc força concorregut! Parelletes, esportistes, amos amb gossos, aniversaris, pícnics improvisats, turistes (que arriben a tot arreu)… En fi, com més sereu, més riureu, o això diuen! Salut i fins ben aviat!

Un passeig per la vall d’Olzinelles

27 oct.

Salut geocatxers! Ja som aquí amb la primera ruta de tardor, una excursió llarga però senzilla, per camins amples i corriols de pendent suau que travessen paratges de vegetació molt variada. I hi ha un munt de sorpreses per descobrir. Us encantarà!

Us proposem, doncs, de fer un passeig per la vall d’Olzinelles, que es troba al vessant oest del massís del Montnegre, a la comarca del Vallès Oriental, formant part del Parc del Montnegre i el Corredor. Es tracta d’una vall humida i fresca, amb un especial interès botànic i paisatgístic, que en temps passats havia estat molt humanitzada i transitada.

A més de veure un gran nombre d’arbres monumentals d’espècies pròpies de la zona, trobarem espècies ornamentals, com els plàtans, altres arbres propis de zones centreeuropees i alpines, com l’avet, el grèvol o algun peu de faig, que devien ser plantats per l’home, hàbitats poc comuns i ben conservats (avellanoses, vernedes i lloredes), i algunes zones de pastura i conreu.

Paisatge en un dels trams del recorregut

Paisatge en un dels trams del recorregut

Tot l’itinerari està senyalitzat com a sender local (SL-C79) en blanc i verd, i al llarg del camí anirem trobant plafons informatius sobre els diferents elements d’interès.

Longitud: 10,9 km*
Desnivell: 320 m*
Temps aprox.: 4 h*
Dificultat: baixa
(*itinerari circular)

Fes clic per ampliar

Circulant per la carretera C-35, cal agafar la sortida de Sant Celoni-Olzinelles, que ens portarà fins una rotonda on trobarem la senyal que indica cap a Olzinelles per la carretera BV-5112. Un cop en aquesta via, després de passar el pont sobre el riu Tordera, prendrem la pista de l’esquerra, passarem pel túnel que travessa per sota l’autopista AP-7, i seguirem breument cap a l’esquerra fins arribar a can Draper, una masia de mitjans del segle XIX, punt de partida de l’itinerari a peu.

Can Draper

Can Draper

Roure de can Draper, punt de partida de l'itinerari

Roure de can Draper, punt de partida de l’itinerari

Si ens situem de cara a la casa pairal, a la nostra dreta quedarà el camí que hem de prendre, que comença just al costat del gran roure de can Draper, un dels més gruixuts de Catalunya, i s’endinsa cap a la vall. A cap de poca estona de caminar, trobarem un plafó indicador que ens convidarà a desviar-nos de l’itinerari principal per veure el pou de glaç de can Draper.  Aquesta construcció, de planta circular, cúpula semiesfèrica, i 12 m d’alçada (6,4 excavats al sòl), servia per a emmagatzemar i conservar durant tot l’hivern els blocs de gel que es treien d’una bassa que hi havia torrent amunt. Amb l’arribada de la calor, el gel es treia d’allà i es comercialitzava. A la llinda de la porta podreu veure’n la data de construcció: 1771.

Pou de glaç de can Draper

Pou de glaç de can Draper

Després de visitar el pou de glaç, tornarem al camí que portàvem anteriorment, que va paral·lel a la riera d’Olzinelles, i anirem ascendint lentament per la vall. Arribats a la carretera d’Olzinelles, la creuarem i seguirem pel camí que va paral·lel a la riera. Al cap d’una estona veurem, a la nostra dreta, l’antic pont de pedra del camí de can Plana, però no l’haurem de creuar, sinó que haurem de continuar caminant a la vora de la riera fins a sortir de nou a la carretera, a tocar de can Valls, després de passar pel costat de l’espectacular pollancre monumental d’Olzinelles.

Pollancre monumental d'Olzinelles

Pollancre monumental d’Olzinelles

En aquest punt, deixarem momentàniament l’itinerari principal per visitar el conjunt d’interès de la Pega, un lloc ideal per fer una paradeta i esmorzar. Per arribar-hi haurem de recular uns pocs metres per la carretera fins a trobar el corresponent plafó indicador. Aquest, i la gran alzina de la Pega, de dimensions excepcionals a Catalunya, ens marcaran el punt per on baixar fins al sot. Allà, entre plàtans, hi ha la font de la Pega, que fa anys que no raja perquè no s’ha mantingut la mina que hi portava l’aigua. Es tracta d’un indret encantador on podrem veure una de les moltes antigues rescloses de la riera, que permetia de desviar l’aigua cap a les basses, que encara es conserven, amb les quals es regava el camp que hi ha a tocar. Aquest era un lloc molt popular on la gent de la zona acostumava a anar a berenar les tardes d’estiu fins fa pocs anys.

A l’altra banda de la carretera, al principi del camí privat que porta a la masia de can Valls, en un nivell una mica elevat del terreny, podrem veure també els antics forns de pega. Es tracta de tres grans recipients ovals de ceràmica, datats del s. IX, un dels quals es conserva gairebé sencer. Servien per a coure lentament la llenya de pins i alzines, obtenint-ne la pega, substància fosca i viscosa que s’emprava com a combustible per a l’enllumenat públic i com a impermeabilitzant per a vaixells o recipients.

Basses de la Pega

Basses de la Pega

Forns de la Pega

Forns de la Pega

A continuació ja podrem tornar a reprendre l’itinerari principal de l’excursió, que segueix pel corriol que va cap amunt, a la dreta de la carretera, i paral·lel a aquesta, fins al sot de la font del Rector. Just per sobre d’aquest hi ha el conjunt de Sant Esteve d’Olzinelles, que inclou l’església, documentada ja el 1083, tot i que l’aspecte actual és del s. XVI, la rectoria i el cementiri.

Font del Rector

Font del Rector

Seguidament baixarem fins a la carretera i caminarem per aquesta, aproximadament 15 minuts, en direcció a ca l’Agustí, que es troba al bell mig de la vall. Just després de deixar enrere la senyal que indica el camí cap a Vallgorguina i Sant Martí de Montnegre, i un centenar de metres abans que s’acabi l’asfalt, ens endinsarem al bosc pel primer camí que trobem a la banda dreta de la carretera, fins arribar a una clariana on aquest es desdobla en tres; nosaltres agafarem el que queda més a l’esquerra. De camí a la font hi ha el Pi de les Tres Branques o Pi Forcat, un pi pinyer de grans dimensions amb dos troncs fusionats a la base, que abasta un perímetre de 4,5 m. El nom li ve perquè fins fa pocs anys tenia tres troncs que s’enlairaven amunt des d’una mateixa soca, un dels quals es va haver de tallar perquè estava en mal estat. Al cap de poc veurem unes grans pedres enmig del camí, per barrar el pas als cotxes. Seguirem, creuarem una clariana amb gespa i un muret, i anirem a parar a unes escales que, passant pel costat d’un safareig, ens portaran al fantàstic racó de la font del Pradelló, també anomenada font de Lurdes, un oasi de tranquil·litat del qual podeu gaudir tot dinant. I és aquí on hi ha amagat el tresor, just per sobre de la font, molt a prop de la figura de la Verge… Normalment el trobareu cobert de flors, ja que està just en el punt on es solen dipositar les ofrenes florals a la marededéu. No oblideu deixar-ho tot tal i com ho heu trobat!

Safareig situat a tocar de la font del Pradelló

Safareig situat a tocar de la font del Pradelló

Font del Pradelló o de Lurdes

Font del Pradelló o de Lurdes

Després desfarem el camí fins una mica abans del punt on havíem agafat la carretera, a l’alçada de Sant Esteve d’Olzinelles, i baixarem per un prat que queda a la dreta de la carretera, en un punt marcat per un indicador. Travessarem la riera i seguirem a l’esquerra pel camí que voreja els camps del quintà de can Valls, on podrem contemplar el magnífic roure del Quintà. Quan trobem a mà esquerra el corresponent plafó indicatiu, ens tornarem a desviar de la ruta principal momentàniament per visitar el racó de la bassa de l’Aranyal. S’hi arriba pel camí que porta a can Valls, al llarg del qual podrem contemplar un conjunt de 26 plàtans monumentals alineats. També podrem veure les restes de l’aqüeducte que portava l’aigua fins a la bassa.

Bassa de l'Aranyal, amb els plàtans monumentals a banda i banda del camí

Bassa de l’Aranyal, amb els plàtans monumentals a banda i banda del camí

Quan haguem retrocedit de nou fins al plafó indicatiu de la bassa de l’Aranyal, seguirem l’itinerari circular cap a la dreta, cap al pont de l’Aranyal. En aquest tram, vora el camí, també podrem contemplar altres notables arbres d’interès local, com el cedre de can Valls o el faig del pont de l’Aranyal, sempre ben senyalitzats perquè no ens passin desapercebuts.

Pont de l'Aranyal

Pont de l’Aranyal

Passat el pont, prendrem el camí que s’endinsa pel sot de les Mines. A partir d’aquí haurem d’estar més atents perquè la senyalització en blanc i verd està més espaiada i podem dubtar en alguns punts. Quan arribem al pla de les Mines, agafarem un desviament a l’esquerra que puja fins a Quatre Camins fent alguna ziga-zaga. Un cop a la cruïlla de Quatre Camins, seguirem recte per un camí que primer baixa lleugerament i després torna a pujar fins a la bifurcació amb el camí del sot de Bocs, punt més alt del recorregut (320 m). Aquí agafarem el camí de l’esquerra, iniciant el descens cap al sot de la Remor, que recull les aigües d’una petita conca creada per diferents turons, i va a parar a la riera d’Olzinelles poc abans de can Draper. Baixarem pel camí fent esses, primer per la dreta del sot i després per dins d’aquest, deixant a banda i banda algunes pistes. Quan arribem als camps i plantacions de la part baixa de la vall d’Olzinelles, continuarem a la dreta, travessant el torrent del sot de la Remor i continuant pel camí principal fins arribar de nou a can Draper, que havia estat el punt de partida.

Part baixa de la vall, gairebé al final de l'itinerari

Part baixa de la vall, gairebé al final de l’itinerari

Fins aviat!

La costa nord de L’Ametlla de Mar: fragments d’història entre cales turqueses

30 set.

Salut geocatxers! Hem tornat, després d’una pausa estival, amb moltes ganes de descobrir nous paratges fantàstics de la nostra geografia i noves històries de les nostres terres i, sobretot, de compartir-los amb vosaltres!

Us convidem a fer una petita part de l’anomenat Sender del Mediterrani (GR-92), que ressegueix tot el litoral català, concretament el tram que passa per L’Ametlla de Mar, a la comarca del Baix Ebre.

Just a continuació dels plàcids i extensíssims arenals del Delta de l’Ebre, cap al nord, la costa es torna més salvatge i abrupta i, entre els penya-segats i la vegetació, s’amaguen cales i platges d’aigües absolutament cristal·lines que són autèntiques joies.

Aigües cristal·lines d'una de les cales que trobareu durant l'itinerari

Aigües cristal·lines d’una de les cales que trobareu durant l’itinerari

La nostra suggerència d’avui, doncs, és per aquells nostàlgics que, tot i que acabem d’encetar la tardor, es resisteixen a perdre de vista la platja. I és que grimparem per les roques i caminarem per la sorra, sempre a tocar de mar. Si hi aneu aviat, encara podreu remullar els peus i, els més valents, fer un banyet revitalitzant, o simplement podeu gaudir del paisatge, la tranquil·litat i la remor de les ones ara que els estiuejants ja han tornat cap a casa…

L’atractiu natural es combina, en aquesta passejada, amb diversos elements que ens transportaran a altres èpoques i ens faran aprofundir en la història del territori. Una excursioneta ben completa, vaja!

Longitud: 1,5 km*
Desnivell: inapreciable*
Temps aprox.: 2 h*
Dificultat: baixa
(*només anada)

Hem decidit començar la ruta a la platja del Torrent del Pi perquè és un racó encantador i solitari, amb un petit estany natural, sense construccions a la vista (miraculosament…), i a més té una zona d’aparcament a prop on podeu deixar el vostre vehicle. L’any 2011 aquesta platja fou guardonada per l’entitat GETE-Ecologistes en Acció amb el distintiu de “platja verge” com a reconeixement a la seva qualitat ambiental i el seu estat encara salvatge. Cal afegir, per a qui li pugui interessar, que enguany ha estat declarada platja naturista, l’única del municipi on aquesta pràctica és reconeguda per l’Ajuntament.

Platja del Torrent del Pi

Platja del Torrent del Pi

Un cop arribeu a l’Ametlla de Mar per la carretera TV-3025, que a l’entrada del poble va paral·lela a la via del tren, a uns 100 m a mà dreta trobareu l’Oficina de Turisme. Heu de seguir tot recte i girar a la dreta pel carrer Jacint Verdaguer. Posteriorment girareu cap a l’esquerra seguint la indicació en direcció al càmping Nàutic i platges. Deixareu l’entrada del càmping Nàutic a la dreta i travessareu una riera per una pista asfaltada paral·lela a la costa. Passareu de llarg els accessos a la cala del Cementiri i cala Xelín i, a uns 3 km, abans d’una corba pronunciada cap l’oest, girareu a la dreta agafant una altra pista que us durà fins a l’aparcament de la platja del Torrent del Pi.

A la banda nord de la platja trobareu unes escales que pugen per la roca i, a partir d’aquí, només heu d’anar seguint les indicacions del GR-92 (marques blanques i vermelles). En alguns punts el camí de ronda s’allunya momentàniament de la primera línia de mar per esquivar o creuar alguna zona urbanitzada, però l’itinerari no té pèrdua i ofereix unes panoràmiques magnífiques. En altres moments haureu de passar trams rocosos, que no comporten cap perill sempre que porteu un calçat adequat i pareu atenció.

Cala Mosques

Cala Mosques

Després de la platja del Torrent del Pi, anireu a parar a cala Mosques, una “piscineta” d’aigües netíssimes envoltada de pins. I aquí ens espera la primera sorpresa: un niu de metralladora de la guerra civil.

De la mateixa manera que passà en molts altres municipis, el litoral de L’Ametlla fou fortificat de cap a cap a partir del 1937, ja que es temia un desembarcament de les tropes nacionals, arribades des de Mallorca, que finalment mai va arribar a succeir. Les restes d’aquest sistema defensiu són avui un testimoni que afegeix interès històric a uns paratges d’indiscutible bellesa natural.

A continuació passareu per una zona de bany en un tram rocallós que rep el nom de cala Bufadors, per les diverses escletxes circulars que s’aprecien a la roca, i després per la cala de les Ampolles, també de pedra. Posteriorment trobareu cala Forn i cala Vidre, ambdues de sorra fina i aigües cristal·lines.

Cala de les Ampolles

Cala de les Ampolles

Cala Vidre

Cala Vidre

Ja des de cala Bufadors, avançant pel camí de ronda cap al nord, podreu veure a la llunyania el castell de Sant Jordi d’Alfama, construït sobre un dels caps del golf de Sant Jordi, proper punt d’interès històric de la ruta.

Cala Bufadors, amb el castell de Sant Jordi d'Alfama a la llunyania

Cala Bufadors, amb el castell de Sant Jordi d’Alfama a la llunyania

Per entendre l’existència del castell en aquest punt, primer cal conèixer la naturalesa del territori. El desert d’Alfama, que s’estén des del coll de Balaguer fins a la punta de l’Àliga, sempre ha estat una zona inhòspita i feréstega, batuda per forts vendavals de mestral, poc fèrtil. Les cròniques antigues parlen d’una terra totalment deshabitada i molt perillosa, quilòmetres i quilòmetres de costa només freqüentats per corsaris, pirates i bandolers, que desembarcaven a les cales solitàries i des d’allà abordaven els llaguts de cabotatge, i assaltaven o raptaven qualsevol que gosés transitar sol per aquells paratges.

El rei Pere I va voler fer-se amb el control d’aquella àrea estratègica i, amb aquest objectiu, l’any 1201 va cedir el desert a l’orde de Sant Jordi d’Alfama, l’únic orde religiós militar de cavalleria català, encarregant als cavallers templers d’erigir una fortalesa des d’on combatre l’assetjament constant dels pirates barbarescs. Protegint la zona es volia afavorir el seu poblament, però fins a finals del segle XVIII no apareixeria la primera població en aquest tram de la costa: L’Ametlla de Mar. Durant els anys posteriors a la construcció del castell els atacs dels sarraïns van ser constants, els moros capturaven presoners i se’ls emportaven a Alger.

El castell de Sant Jordi d'Alfama

El castell de Sant Jordi d’Alfama

L’any 1650, durant la guerra dels Segadors, el castell fou abandonat després de ser bombardejat per les galeres castellanes per evitar que l’ocupessin les tropes franceses. Anys més tard, entre 1732 i 1733, durant el regnat de Carles II, els carreus que havien sobreviscut al bombardeig es van reutilitzar per aixecar una nova fortificació uns metres més cap a l’interior respecte del primer emplaçament del castell, que es trobava a la vora de la platja. Aquest segon fortí, que consisteix en un pati interior envoltat per vuit sales, construit amb l’objectiu de vigilar les rutes marítimes, és el que avui resta dempeus. L’any 1976 va ser declarat Monument històric d’interès local i restaurat, i l’any 2009 la família Mangrané Roig va cedir-lo a l’Ajuntament de L’Ametlla de Mar. Els accessos estan tancats per reixes i, de moment, no sembla que sigui visitable, excepte en ocasions puntuals.

Just davant del castell, a la banda de mar, veureu les restes d’una antiga torre de telegrafia òptica que data del 1846. Si entreu a l’interior de la petita construcció i us situeu mirant cap al castell, ja estareu a punt de trobar el tresor, que està amagat en una de les cavitats del mur!

Antiga torre de telegrafia òptica on està amagat el tresor

Antiga torre de telegrafia òptica on està amagat el tresor

Quan tingueu aquesta vista del castell, estareu molt a prop del tresor...

Quan tingueu aquesta vista del castell, estareu molt a prop del tresor…

Tot i que ja hagueu trobat el tresor, això encara no s’ha acabat! Deixarem enrere el castell i baixarem les escales que hi ha a tocar d’aquest, que ens portaran a la fantàstica cala Sant Jordi. És una platja de sorra fina, amb unes aigües transparentíssimes de color turquesa, i té un estany i un bosquet al fons, ideal per fer un mos o una migdiada a l’ombra. Només té un defecte: que la zona està urbanitzada… D’allà estant, mirant al vostre voltant, segurament no podreu evitar maleir aquells que van permetre aixecar el primer edifici en aquest petit paradís.

L'estany de cala Sant Jordi

L’estany de cala Sant Jordi

I ens queda l’últim descobriment de la ruta… Si us col·loqueu mirant a mar, a la banda dreta de la platja veureu una mena de passadís descobert que porta cap a un túnel, avui impracticable perquè està ben ple de sorra. Però si grimpeu per les roques i investigueu una mica, veureu que aquest corredor era l’accés a un altre niu de metralladora de la guerra civil.

Niu de metralladora a cala Sant Jordi

Niu de metralladora a cala Sant Jordi

D’entre totes les restes d’elements defensius que trobem disseminats per la zona, la posició de cala Sant Jordi destaca pel seu bon estat de conservació,  juntament amb el magnífic búnquer d’artilleria de port de l’Estany, a la costa sud del municipi, que fou museïtzat l’any 2009, però d’aquest ja en parlarem més endavant, perquè mereix la col·locació d’un altre tresor!

Aquí s’acaba l’itinerari, que haureu de desfer en sentit sud per tornar a l’aparcament de la platja del Torrent del Pi. Com haureu pogut apreciar, es tracta d’un dels pocs trams de la costa catalana que encara conserva alguns racons en estat salvatge. Nosaltres, movent-nos per diferents zones del municipi, vàrem veure algun projecte d’urbanització paralitzat en terrenys del municipi massa propers al mar i, en aquest cas, hem de donar “gràcies” a la crisi per posposar uns quants anys aquest tipus d’atemptats contra la natura…

Vista des del camí de ronda durant l'excursió

Vista des del camí de ronda durant l’excursió

Només ens queda desitjar-vos que gaudiu de l’excursió i que tingueu sort en la recerca del tresor, i recomanar-vos que consulteu les prediccions meteorològiques, perquè una mestralada us podria amargar força el dia…

Fins la propera, que serà ben aviat!

El castell de Begur

29 jul.

Salut geocatxers! Avui tornem amb una proposta a la comarca del Baix Empordà, molt adequada per aquests dies calorosos d’estiu, ja que abans o després d’anar a buscar el tresor podeu fer un banyet a les fantàstiques cales que hi ha per la zona. Com ja vam fer en el post del búnquer de punta Montgó, avui tampoc us descriurem una ruta o itinerari concret, sinó que simplement indiquem el punt on es troba amagat el tresor: el castell de Begur. Tot i això, no deixarem de fer-vos algunes suggerències!

Postal antiga del castell de Begur

Postal antiga del castell de Begur

Begur es troba al capdamunt del massís del mateix nom, que de fet és l’extrem septentrional de la Serralada Litoral, la qual mor al mar donant lloc a un dels trams més abruptes del litoral català. L’orografia escarpada del territori va configurar un vila absolutament irregular, de carrerons estrets i accidentats, i és precisament en aquesta particularitat on radica el seu encant.

El poblat original preromà estava situat al cim del turó que queda a la part més alta del poble, on avui trobem les restes del castell, però posteriorment es desplaçà més avall, a recer d’aquest mateix penyal, com a mesura de protecció contra la pirateria. Així doncs, la vila de Begur es troba a 200 m d’altitud, al peu del promontori que la manté amagada pel cantó de mar, situació estratègica a nivell defensiu. També formen part del municipi el petit poble d’Esclanyà, amb un nucli antic romànic, i els nuclis costaners d’Aiguablava, Fornells, sa Tuna, Aiguafreda i sa Riera. Aquests últims, avui importants punts d’atracció turística, van néixer al segle XVIII, quan l’activitat dels pirates ja va anar decaient i, passat el perill, algunes famílies de pescadors van decidir establir-se a tocar de mar.

Una de les casetes de l'antic nucli pescador de sa Riera

Una de les casetes de l’antic nucli pescador de sa Riera

El castell de Begur, declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN), fou bastit a principis del segle XI per ordre del señor feudal Arnust de Begur, en un punt des del qual es dominava una bona part de la comarca. Posterioment va passar per diverses mans i fou objecte de diverses reconstruccions, la qual cosa fa difícil datar amb exactitud els seus escassos vestigis. L’any 1604 el baró Carles de Vilademany i de Cruïlles va vendre’l al municipi de Begur. Finalment, l’any 1810, durant la guerra contra Napoleó, la flota anglesa de Charles William Doyle arrabassà la vila als francesos i aquest almirall va fer dinamitar el castell. Només en va quedar el basament d’una torre de planta circular, que encara manté uns 5 m d’altura, i algunes restes dels murs d’una petita sala i d’una cisterna rectangular.

Quan arribeu al cim del castell, allà on acaba el camí que hi porta, veureu que a mà esquerra hi ha un altre caminet que baixa cap a la base de la torre… Allà, just sota la torre, amagat en una cavitat de la roca (la que apareix a la imatge inferior), trobareu el tresor

Vista de la part inferior de la torre del castell, punt on es troba amagat el tresor!

Vista de la part inferior de la torre del castell, punt on es troba amagat el tresor!

Si voleu trobar el tresor... haureu de posar la mà en aquest forat...

Si voleu trobar el tresor… haureu de posar la mà en aquest forat…

El pla que anteriorment ocupava la fortalesa, al capdamunt del penyal, es va habilitar a principis del segle XX amb unes baranes que imiten un emmerlat, convertint-se així en un magnífic mirador des del qual es pot gaudir d’una impressionant panoràmica tant de l’interior de la comarca com del litoral. Hi trobarem un panell orientador que ens permetrà reconèixer els diferents elements geogràfics que s’albiren: la plana empordanesa, el massís del Montgrí, les illes Medes, el golf de Roses, el cap de Creus…

Vista panoràmica des del mirador del castell

Vista panoràmica de la costa des del mirador del castell

A més de tot això, des d’aquest punt podrem veure un dels elements patrimonials més característics de la població: les torres de defensa que es van aixecar entre els segles XVI i XVII per a protegir la vila de les ràtzies de la pirateria morisca. Actualment es conserven sis de les onze torres de defensa que hi havia hagut a Begur antigament.

Una de les torres de defensa, avui integrada en el teixit urbanístic del poble

Una de les torres de defensa, avui integrada en el teixit urbanístic del poble

Una altra de les antigues torres de defensa de Begur, adossada a un mas posteriorment

Una altra de les antigues torres de defensa de Begur, adossada a un mas posteriorment

Us recomanem de fer una volta pel poble per admirar un altre dels tresors arquitectònics locals: les cases senyorials dels indianos. Amb la crisi del sector coraller, que havia estat una de les principals activitats econòmiques de Begur des del segle XV, i la vinya greument afectada per la fil·loxera, al segle XIX bona part dels begurencs van creuar l’Atlàntic buscant fer fortuna, i la majoria d’ells van establir-se a Cuba. Aquells que tornaren de “les Amèriques” enriquits, varen construir-se grans edificis d’estil colonial amb façanes neoclàssiques, interiors decorats amb pintures al fresc, galeries porticades amb pintures murals de temes antillans i jardins amb palmeres. Val la pena veure’ls, perquè estan realment molt ben restaurats i conservats, i per si algú hi està interessat, tots els dissabtes d’estiu es fan rutes guiades que comencen a l’Oficina de Turisme.

I per últim us hem de dir que no podeu marxar de Begur sense fer-vos un banyet, seria un sacrilegi, perquè dins el seu terme municipal es troben algunes de les cales més cristal·lines de la Costa Brava (Illa Roja, sa Riera, sa Tuna, etc.). De fet, tot i que l’origen del terme Costa Brava és força controvertit, Josep Pla assegura que el periodista Ferran Agulló el va encunyar a Fornells, inspirat pels grans penya-segats d’aquest tram del litoral català. Altres defensen que el nom va sorgir a Sant Feliu de Guíxols, al turó de l’ermita de Sant Elm… El cas és que Agulló el va publicar per primera vegada a la seva columna diària a La Veu de Catalunya el 12 de setembre de 1908. Sigui com sigui, nosaltres us recomanem la platja Fonda, just al peu del cap de Begur, a tocar de Fornells. Serà amor a primera vista, ja ho veureu!

Vista de la platja Fonda cap al vespre

La platja Fonda cap al vespre

I per acabar… una curiositat! Sabíeu que l’any 1959 es va rodar a Begur Suddenly, last summer, del director Joseph L. Mankiewicz, amb Liz Taylor com a protagonista? L’escena final de la pel·lícula es va filmar al castell, i alguns vilatans van participar-hi com a figurants. Sembla ser que aquell estiu el poble anava ben ple de glamour hollywoodià… No us la perdeu!

Liz Taylor en una escena de la pel·lícula

Liz Taylor en una escena de la pel·lícula

Les Llosses per antics camins de ferradura

5 juny

Amics geocatxers, som aquí amb noves indicacions per animar-vos a buscar un altre tresor mentre feu una encantadora passejada. Aquest cop anirem… a les Llosses, municipi situat al sud-oest de la comarca del Ripollès.
Avui us proposem una ruta circular, molt senzilla, per antics camins de ferradura que recorren un paratge fantàstic de grans prats verdíssims esquitxats de masos i esglésies. A més, no té pèrdua, ja que tot el camí està indicat per les marques grogues de la xarxa de senders Itinerànnia, amb senyalització vertical en tots els encreuaments de camins.

Prats verds a l'inici de la ruta

Prats verds a l’inici de la ruta

Els camins de ferradura o de bast eren antics senders rurals que permetien accedir a les terres de conreu, aptes per al pas d’animals de càrrega, però no de carros. Avui la majoria d’ells han perdut la seva funció original, però en moltes zones s’han anat recuperant per a l’excursionisme.

Unes quantes de les moltes vaques que vam veure durant l'excursió...

Unes quantes de les moltes vaques que vam veure durant l’excursió…

Longitud: 6,25 km*
Desnivell: 205 m*
Temps aprox.: 3 h*
Dificultat: baixa
(*itinerari circular)

L’actual municipi de les Llosses està format per les antigues parròquies de Matamala, Sovelles, Vallespirans, Vinyoles, Viladonja, Palmerola i Les Llosses; també inclou part de la colònia tèxtil La Farga de Bebié (compartida amb el municipi de Montesquiu, comarca d’Osona). Es troba a uns 1.000 m d’altitud sobre el nivell del mar, repartit a banda i banda de la carretera C-26 (Ripoll-Berga), que travessa el terme, i està format per més d’un 60% de terreny forestal i per gairebé una tercera part de pastures, doncs la seva principal activitat econòmica és la ramaderia. Per tant… prepareu-vos per veure bestiar!

A partir de l’agregació del nucli de Palmerola, l’any 1991, les Llosses es va convertir, amb els seus 114 m2, en el municipi més extens de la comarca del Ripollès. Al segle XIX la zona va gaudir del seu màxim poblament, que va anar descendint progressivament fins arribar als 221 habitants que registrava el padró municipal a 1 de gener de 2011. La població, rural, està molt disseminada per la zona, i es troba agrupada en masos i veïnats, que es concentren sobretot a la vall de les Lloses. El nucli de poblament més gran, exceptuant un petit conjunt de cases concentrades al voltant de l’església de Matamala, és la Farga de Bebié, a banda i banda del riu Ter, que avui es troba en un estat de decadència considerable.

Anirem fins a La Farga de Bebié per la carretera C-17 (Vic-Ripoll) i, passada aquesta població, agafarem la C-26 (Ripoll-Berga) fins a Santa Maria de Matamala, on comença i acaba l’itinerari a peu.

Fes clic per ampliar

Inici del recorregut a peu

Inici del recorregut a peu

Des de l’aparcament de Santa Maria de Matamala, creuarem la carretera i agafarem la pista que puja en direcció nord cap a mas el Lladré, una masia dedicada a la producció artesanal de productes làctics fets amb llet de les seves pròpies vaques. Passada la senyal R-177 (Can Vinyal), girarem a l’esquerra, en direcció Viladonja. Un cop arribem a mas el Lladré, seguirem per l’antic camí de Viladonja, deixarem enrere les cases fent una pujada curta però forta, i passarem un pastor elèctric que ens portarà a un camí més planer. Si teniu sort potser trobareu un bon coneixedor de la zona que s’ofereixi a guiar-vos… a nosaltres ens va acompanyar un bon tros!

Aquest fou el nostre guia durant bona part de l'excursió!

Aquest fou el nostre guia durant bona part de l’excursió!

Quan arribem a la devesa de Cal Sastre, tindrem una bona panoràmica, amb el mas de Can Sastre sota dels plans i, a l’altra banda del torrent, la casa del Reixac i la collada del Forn. Des d’aquí pujarem per una pista que ens portarà fins a l’antic camí ral que unia Ripoll i Berga, a la collada de Camp de Pinyons (senyal R-172). Prendrem el camí ral cap a la dreta, descartant altres camins que surten cap a l’esquerra. Al cap de poca estona, passarem per sobre del mas el Camps, avui abandonat. I aquí ens desviarem momentàniament del camí per baixar fins al mas… a buscar el tresor! A la imatge inferior us indiquem on està amagat…

Mas el Camps, on es troba el tresor

Mas el Camps, on es troba el tresor

Fes clic per ampliar

Fes clic per ampliar

Aquesta vegada és fàcil de trobar

Tornarem a pujar per a reprendre el camí ral que portàvem. Més endavant creuarem un rec i farem una baixada suau en direcció a la collada del Forn. Deixarem a mà dreta un camí ample que porta a la casa del Reixac.

Des de la collada del Forn (senyal R-173), cruïlla de diferents camins, hauríem de continuar en direcció a Santa Maria de les Llosses, però si voleu us podeu arribar fins al mas el Forn, un dels més antics de la comarca, que incorpora elements defensius. Si el voleu veure haureu de caminar uns 15 minuts en direcció a Sant Esteve de Vallespirans (per després tornar enrere).

Arbres florits de camí al mas el Forn

Arbres florits de camí al mas el Forn

Detall del mas el Forn

Detall del mas el Forn

Quan siguem altre cop a la collada del Forn, deixarem la pista i continuarem, ara sí, cap a Santa Maria de les Llosses, pel camí ramader que va cap al sud, creuant el rec i passant per la font de Roques Blanques i per la gran casa de Capdevila.

Passada l’antiga parròquia de Santa Maria de les Llosses, deixarem el camí ramader i creuarem la carretera (C-26), dirigint-nos al pla de Capdevila (senyal R-178), des d’on seguirem en direcció a Santa Maria de Matamala. Al final del pla, deixarem la pista i agafarem un corriol a la dreta, que ens portarà fins al rec i l’antic molí de les Planes. Després de creuar el rec de Corbera, una darrera pujada considerable ens portarà fins a Can Saiol, ja a Santa Maria de Matamala, on ens rebrà una multitud de vaques. Deixant el mas enrere, arribarem al punt de la carretera on havíem començat l’excursió.

Tram de pujada cap al final de la ruta

Tram de pujada cap al final de la ruta

Aquesta és la primera imatge que tenim al final de la darrera pujada...

Aquesta és la primera imatge que tenim al final de la darrera pujada…

Esperem que la gaudiu molt!