Tag Archives: guerra civil

Posta de sol al Turó de la Rovira

7 set.

thumb_bateriasSalut geocatxers!

Tornem després d’una pausa massa llarga, amb la intenció ferma de recuperar el bon ritme, situar molts nous tresors i proposar-vos noves rutes amb certa regularitat.

Avui us volem fer descobrir, si és que encara no el coneixeu, un racó realment espectacular de Barcelona. Es tracta del Turó de la Rovira (262 m), que a més d’oferir una visió panoràmica de 360 graus de la ciutat, és un espai farcit d’història.

Panoràmica des del mirador del Turó de la Rovira

Panoràmica des del mirador del Turó de la Rovira

El Turó de la Rovira es troba al barri del Carmel, al districte d’Horta-Guinardó, a la part alta de la ciutat, i forma part del parc dels Tres Turons, juntament amb els turons del Carmel i la Creueta del Coll. S’hi pot arribar en vehicle privat o en transport públic. Els autobusos que us deixaran més a prop són el 28 i el 119. En cas que preferiu anar-hi en metro, les parades més properes són El Carmel (L5) o bé Guinardó/Hospital de Sant Pau (L4), però heu de saber que us esperarà una bona pujada, tot i que us garantim que val la pena fer-la.

Un cop arribeu al parc, hi ha diversos camins per arribar fins al capdamunt del turó, així que podreu triar de pujar més ràpid per les escales i camins que fan més pendent, o bé fer una ascensió més suau, però més llarga. Si trieu aquesta segona opció, probablement acabareu passant pel flamant pont de Mühlberg, construït l’any 1991 per salvar un dels grans esvorancs provocats per l’activitat de les pedreres a la zona des de mitjans del segle XIX, que extreien la roca calcària per a la fabricació de calç i materials de construcció.

Vista del pont de Mühlberg

Vista del pont de Mühlberg

Pel seu interès històric, que ja hem esmentat anteriorment, el turó de la Rovira és un dels espais patrimonials de lliure accés gestionats pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), de manera que quan arribeu a dalt de tot trobareu diversos plafons informatius on podreu ampliar les dades que us oferim a continuació.

Vista des del turó, amb Montjuïc i el port de Barcelona al fons

Vista des del turó, amb Montjuïc i el port de Barcelona al fons

La Guerra Civil espanyola fou el primer conflicte bèl·lic en el qual es van atacar objectius de la rereguarda (fàbriques, estacions de tren, comunicacions, etc.) d’una manera contínua i programada amb la intenció de provocar por i desànim entre la població. Pel fet de ser una de les principals capitals del territori republicà, Barcelona fou un objectiu prioritari de l’aviació feixista. El mes de març de l’any 1937 varen començar els bombardejos massius i reiterats contra la ciutat, que arribà a patir uns dos-cents atacs aeris. La ciutat va tractar de protegir-se d’aquest assetjament aeri amb els escassos mitjans dels quals disposava. La Defensa Activa republicana va instal·lar bateries de canons en diferents punts estratègics, que tenien la funció de crear una barrera de foc per dificultar l’apropament de l’enemic als seus objectius. Al Turó de la Rovira s’hi va instal·lar una d’aquestes bateries antiaèries, que comptava amb quatre canons amb un abast d’entre 7.000 i 13.000 m, els quals cobrien la ciutat en totes direccions, un fonolocalitzador i reflectors per enlluernar l’enemic durant els atacs nocturns.

Una de les antigues plataformes de tir de la bateria antiaèria

Una de les antigues plataformes de tir de la bateria antiaèria

Restes del que fou un dels dormitoris de la tropa

Restes del que fou un dels dormitoris de la tropa

L’exèrcit republicà va inutilitzar els canons poc abans que Barcelona caigués en mans de les tropes feixistes, el 26 de gener de 1939, per evitar que els aprofités l’enemic, però aquests van romandre en el mateix lloc durant una temporada, acabada la guerra, i la gent pujava al turó per veure’ls de prop. La resta de les estructures militars (dormitoris de la tropa i oficials, lloc de comandament, polvorins, plataformes de tir, etc.), ja en desús, foren reaprofitades per famílies immigrants als anys quaranta, durant la postguerra, per a construir habitatges improvisats. Així naixia l’anomenat barri dels Canons, que va arribar a tenir més de 100 barraques i uns 600 habitants. Un dels principals inconvenients dels veïns de la zona era l’abastiment d’aigua, problema que es va solucionar parcialment l’any 1963, quan Aigües de Barcelona va instal·lar un dipòsit al cim del turó (que segueix en peu avui en dia), doncs hi van connectar una font, les restes de la qual encara són visibles (a la imatge inferior es poden veure la base i el desguàs de la font, al costat del mur, i darrere la reixa, la canonada que connectava la font directament amb el dipòsit).

Vista del dipòsit d'Aigües de Barcelona, restes de les barraques i, al fons, el Tibidabo

Vista del dipòsit d’Aigües de Barcelona, restes de les barraques i, al fons, el Tibidabo

Restes de la font construïda pels veïns, connectada al dipòsit d'Aigües de Barcelona

Restes de la font construïda pels veïns, connectada al dipòsit d’Aigües de Barcelona

No fou fins a mitjans dels anys 70 que l’Ajuntament va instal·lar a la zona aigua corrent, lavabos públics i contenidors per a la brossa, gràcies a la pressió que va exercir l’Associació de Veïns del Carmel. El barri, que fins i tot va arribar a tenir una escola d’adults, va sobreviure fins l’any 1990. Si en voleu saber més, podeu veure el documental de TV3 Barraques. La ciutat oblidada.

Restes de les barraques que  integraven el barri dels Canons

Restes de les barraques que integraven el barri dels Canons

Restes de rajoles del terra de les barraques

Restes de rajoles del terra de les barraques

I ara anem per feina. Voleu saber on és el tresor? Veureu que al cim de turó hi ha diverses antenes de telecomunicacions. Una d’elles està situada sobre una estructura metàl·lica. Just al davant d’aquesta antena, veureu unes escales que baixen fins una porta. Remeneu per allà… i bona sort!

Antena prop de la qual es troba el tresor

Antena prop de la qual es troba el tresor

Ubicació del tresor

Ubicació del tresor

Esperem que assaboriu una posta de sol immillorable al Turó de la Rovira. Ara, no us penseu que en gaudireu sols, perquè sol ser un lloc força concorregut! Parelletes, esportistes, amos amb gossos, aniversaris, pícnics improvisats, turistes (que arriben a tot arreu)… En fi, com més sereu, més riureu, o això diuen! Salut i fins ben aviat!

La costa nord de L’Ametlla de Mar: fragments d’història entre cales turqueses

30 set.

Salut geocatxers! Hem tornat, després d’una pausa estival, amb moltes ganes de descobrir nous paratges fantàstics de la nostra geografia i noves històries de les nostres terres i, sobretot, de compartir-los amb vosaltres!

Us convidem a fer una petita part de l’anomenat Sender del Mediterrani (GR-92), que ressegueix tot el litoral català, concretament el tram que passa per L’Ametlla de Mar, a la comarca del Baix Ebre.

Just a continuació dels plàcids i extensíssims arenals del Delta de l’Ebre, cap al nord, la costa es torna més salvatge i abrupta i, entre els penya-segats i la vegetació, s’amaguen cales i platges d’aigües absolutament cristal·lines que són autèntiques joies.

Aigües cristal·lines d'una de les cales que trobareu durant l'itinerari

Aigües cristal·lines d’una de les cales que trobareu durant l’itinerari

La nostra suggerència d’avui, doncs, és per aquells nostàlgics que, tot i que acabem d’encetar la tardor, es resisteixen a perdre de vista la platja. I és que grimparem per les roques i caminarem per la sorra, sempre a tocar de mar. Si hi aneu aviat, encara podreu remullar els peus i, els més valents, fer un banyet revitalitzant, o simplement podeu gaudir del paisatge, la tranquil·litat i la remor de les ones ara que els estiuejants ja han tornat cap a casa…

L’atractiu natural es combina, en aquesta passejada, amb diversos elements que ens transportaran a altres èpoques i ens faran aprofundir en la història del territori. Una excursioneta ben completa, vaja!

Longitud: 1,5 km*
Desnivell: inapreciable*
Temps aprox.: 2 h*
Dificultat: baixa
(*només anada)

Hem decidit començar la ruta a la platja del Torrent del Pi perquè és un racó encantador i solitari, amb un petit estany natural, sense construccions a la vista (miraculosament…), i a més té una zona d’aparcament a prop on podeu deixar el vostre vehicle. L’any 2011 aquesta platja fou guardonada per l’entitat GETE-Ecologistes en Acció amb el distintiu de “platja verge” com a reconeixement a la seva qualitat ambiental i el seu estat encara salvatge. Cal afegir, per a qui li pugui interessar, que enguany ha estat declarada platja naturista, l’única del municipi on aquesta pràctica és reconeguda per l’Ajuntament.

Platja del Torrent del Pi

Platja del Torrent del Pi

Un cop arribeu a l’Ametlla de Mar per la carretera TV-3025, que a l’entrada del poble va paral·lela a la via del tren, a uns 100 m a mà dreta trobareu l’Oficina de Turisme. Heu de seguir tot recte i girar a la dreta pel carrer Jacint Verdaguer. Posteriorment girareu cap a l’esquerra seguint la indicació en direcció al càmping Nàutic i platges. Deixareu l’entrada del càmping Nàutic a la dreta i travessareu una riera per una pista asfaltada paral·lela a la costa. Passareu de llarg els accessos a la cala del Cementiri i cala Xelín i, a uns 3 km, abans d’una corba pronunciada cap l’oest, girareu a la dreta agafant una altra pista que us durà fins a l’aparcament de la platja del Torrent del Pi.

A la banda nord de la platja trobareu unes escales que pugen per la roca i, a partir d’aquí, només heu d’anar seguint les indicacions del GR-92 (marques blanques i vermelles). En alguns punts el camí de ronda s’allunya momentàniament de la primera línia de mar per esquivar o creuar alguna zona urbanitzada, però l’itinerari no té pèrdua i ofereix unes panoràmiques magnífiques. En altres moments haureu de passar trams rocosos, que no comporten cap perill sempre que porteu un calçat adequat i pareu atenció.

Cala Mosques

Cala Mosques

Després de la platja del Torrent del Pi, anireu a parar a cala Mosques, una “piscineta” d’aigües netíssimes envoltada de pins. I aquí ens espera la primera sorpresa: un niu de metralladora de la guerra civil.

De la mateixa manera que passà en molts altres municipis, el litoral de L’Ametlla fou fortificat de cap a cap a partir del 1937, ja que es temia un desembarcament de les tropes nacionals, arribades des de Mallorca, que finalment mai va arribar a succeir. Les restes d’aquest sistema defensiu són avui un testimoni que afegeix interès històric a uns paratges d’indiscutible bellesa natural.

A continuació passareu per una zona de bany en un tram rocallós que rep el nom de cala Bufadors, per les diverses escletxes circulars que s’aprecien a la roca, i després per la cala de les Ampolles, també de pedra. Posteriorment trobareu cala Forn i cala Vidre, ambdues de sorra fina i aigües cristal·lines.

Cala de les Ampolles

Cala de les Ampolles

Cala Vidre

Cala Vidre

Ja des de cala Bufadors, avançant pel camí de ronda cap al nord, podreu veure a la llunyania el castell de Sant Jordi d’Alfama, construït sobre un dels caps del golf de Sant Jordi, proper punt d’interès històric de la ruta.

Cala Bufadors, amb el castell de Sant Jordi d'Alfama a la llunyania

Cala Bufadors, amb el castell de Sant Jordi d’Alfama a la llunyania

Per entendre l’existència del castell en aquest punt, primer cal conèixer la naturalesa del territori. El desert d’Alfama, que s’estén des del coll de Balaguer fins a la punta de l’Àliga, sempre ha estat una zona inhòspita i feréstega, batuda per forts vendavals de mestral, poc fèrtil. Les cròniques antigues parlen d’una terra totalment deshabitada i molt perillosa, quilòmetres i quilòmetres de costa només freqüentats per corsaris, pirates i bandolers, que desembarcaven a les cales solitàries i des d’allà abordaven els llaguts de cabotatge, i assaltaven o raptaven qualsevol que gosés transitar sol per aquells paratges.

El rei Pere I va voler fer-se amb el control d’aquella àrea estratègica i, amb aquest objectiu, l’any 1201 va cedir el desert a l’orde de Sant Jordi d’Alfama, l’únic orde religiós militar de cavalleria català, encarregant als cavallers templers d’erigir una fortalesa des d’on combatre l’assetjament constant dels pirates barbarescs. Protegint la zona es volia afavorir el seu poblament, però fins a finals del segle XVIII no apareixeria la primera població en aquest tram de la costa: L’Ametlla de Mar. Durant els anys posteriors a la construcció del castell els atacs dels sarraïns van ser constants, els moros capturaven presoners i se’ls emportaven a Alger.

El castell de Sant Jordi d'Alfama

El castell de Sant Jordi d’Alfama

L’any 1650, durant la guerra dels Segadors, el castell fou abandonat després de ser bombardejat per les galeres castellanes per evitar que l’ocupessin les tropes franceses. Anys més tard, entre 1732 i 1733, durant el regnat de Carles II, els carreus que havien sobreviscut al bombardeig es van reutilitzar per aixecar una nova fortificació uns metres més cap a l’interior respecte del primer emplaçament del castell, que es trobava a la vora de la platja. Aquest segon fortí, que consisteix en un pati interior envoltat per vuit sales, construit amb l’objectiu de vigilar les rutes marítimes, és el que avui resta dempeus. L’any 1976 va ser declarat Monument històric d’interès local i restaurat, i l’any 2009 la família Mangrané Roig va cedir-lo a l’Ajuntament de L’Ametlla de Mar. Els accessos estan tancats per reixes i, de moment, no sembla que sigui visitable, excepte en ocasions puntuals.

Just davant del castell, a la banda de mar, veureu les restes d’una antiga torre de telegrafia òptica que data del 1846. Si entreu a l’interior de la petita construcció i us situeu mirant cap al castell, ja estareu a punt de trobar el tresor, que està amagat en una de les cavitats del mur!

Antiga torre de telegrafia òptica on està amagat el tresor

Antiga torre de telegrafia òptica on està amagat el tresor

Quan tingueu aquesta vista del castell, estareu molt a prop del tresor...

Quan tingueu aquesta vista del castell, estareu molt a prop del tresor…

Tot i que ja hagueu trobat el tresor, això encara no s’ha acabat! Deixarem enrere el castell i baixarem les escales que hi ha a tocar d’aquest, que ens portaran a la fantàstica cala Sant Jordi. És una platja de sorra fina, amb unes aigües transparentíssimes de color turquesa, i té un estany i un bosquet al fons, ideal per fer un mos o una migdiada a l’ombra. Només té un defecte: que la zona està urbanitzada… D’allà estant, mirant al vostre voltant, segurament no podreu evitar maleir aquells que van permetre aixecar el primer edifici en aquest petit paradís.

L'estany de cala Sant Jordi

L’estany de cala Sant Jordi

I ens queda l’últim descobriment de la ruta… Si us col·loqueu mirant a mar, a la banda dreta de la platja veureu una mena de passadís descobert que porta cap a un túnel, avui impracticable perquè està ben ple de sorra. Però si grimpeu per les roques i investigueu una mica, veureu que aquest corredor era l’accés a un altre niu de metralladora de la guerra civil.

Niu de metralladora a cala Sant Jordi

Niu de metralladora a cala Sant Jordi

D’entre totes les restes d’elements defensius que trobem disseminats per la zona, la posició de cala Sant Jordi destaca pel seu bon estat de conservació,  juntament amb el magnífic búnquer d’artilleria de port de l’Estany, a la costa sud del municipi, que fou museïtzat l’any 2009, però d’aquest ja en parlarem més endavant, perquè mereix la col·locació d’un altre tresor!

Aquí s’acaba l’itinerari, que haureu de desfer en sentit sud per tornar a l’aparcament de la platja del Torrent del Pi. Com haureu pogut apreciar, es tracta d’un dels pocs trams de la costa catalana que encara conserva alguns racons en estat salvatge. Nosaltres, movent-nos per diferents zones del municipi, vàrem veure algun projecte d’urbanització paralitzat en terrenys del municipi massa propers al mar i, en aquest cas, hem de donar “gràcies” a la crisi per posposar uns quants anys aquest tipus d’atemptats contra la natura…

Vista des del camí de ronda durant l'excursió

Vista des del camí de ronda durant l’excursió

Només ens queda desitjar-vos que gaudiu de l’excursió i que tingueu sort en la recerca del tresor, i recomanar-vos que consulteu les prediccions meteorològiques, perquè una mestralada us podria amargar força el dia…

Fins la propera, que serà ben aviat!

El búnquer de punta Montgó

19 març

Salut geocatxers! Tornem a ser aquí!

Aquest cop però, veureu que el post és una mica diferent. Avui no us proposem una ruta o itinerari concret, sinó que simplement indiquem el punt on es troba amagat el tresor que, com ja veureu, a més de ser un emplaçament interessant des del punt de vista paisatgístic, també ho és en el vessant històric.

Hem d’anar fins L’Escala, a l’Alt Empordà. Al sud de la població, als afores, al límit amb el terme de Torroella de Montgrí (que ja pertany al Baix Empordà), hi ha el turó de Montgó, que s’endinsa al mar conformant l’anomenada punta Montgó, la qual tanca pel nord la cala del mateix nom, fent que aquesta platja sigui ideal els dies que bufa tramuntana, ja que queda ben arrecerada d’aquest vent. Es tracta del punt més meridional del golf de Roses.

Al cim de punta Montgó s’erigeix una antiga torre de guaita, que es va bastir a finals del segle XVI per a defensar els pescadors de la zona dels atacs dels pirates. Tot i que la porta d’accés a l’interior de la torre es troba tancada, no deixeu de pujar fins al capdamunt de l’escala exterior, ja que la construcció constitueix una magnífica talaia des d’on es gaudeix d’una bona panoràmica del massís del Montgrí i del golf de Roses.

Vista de punta Montgó, amb la torre al fons

Vista de punta Montgó, amb la torre al fons

Torre de Montgó

Torre de Montgó

Però encara hi ha més… Prop de la torre trobarem unes escales estretes que davallen pel penya-segat, les quals ens portaran fins l’accés a un búnquer de la guerra civil. La porta està rebentada i s’hi pot entrar sense cap problema. Cal dir que es troba en un estat força lamentable, amb les parets plenes de pintades i els passadissos i cambres a vessar de deixalles. Recomanem portar llanterna, ja que a les sales que queden més a l’interior no hi entra llum natural i estan completament a les fosques. Tot i la deixadesa del lloc, val la pena entrar al menys fins la sala principal del nivell superior, i posar-nos per un moment a la pell d’aquells homes que un dia van ser allà, davant de l’obertura horitzontal estreta que mira a mar, preparats amb les metralladores per a exercir la defensa antiaèria.

Vista des de l'interior del búnquer

Vista des de l’interior del búnquer

Sostre de la sala principal del búnquer

Sostre de la sala principal del búnquer

El tresor es troba just darrere de la porta d’accés al búnquer, sota una gran pedra. El trobareu fàcilment. Vam buscar un lloc senzill, perquè no fos necessari remenar entre llaunes de cervesa buides i ampolles trencades…

Hi ha diversos itineraris que porten a peu o en bici fins a punta Montgó, tant des de L’Escala com des de Torroella de Montgrí, així que si un dia decidiu de fer-ne algun, o bé simplement ara que s’apropa el bon temps aneu a cala Montgó a fer una capbussada… us podeu arribar fins al búnquer a buscar el tresor!

Fins aviat!

<<<Descarregar PDF>>>