Tag Archives: GR-92

El puig de ses Cadiretes

16 set.

cadiretes-thumbTal i com vam prometre, ja tornem a ser aquí. I no ha passat ni una setmana!

Avui us volem portar al massís de l’Ardenya o serra de l’Ardenya, que es troba entre els municipis de Llagostera i Tossa de Mar, delimitant la frontera entre les comarques del Gironès i la Selva. El punt més elevat d’aquest massís és el puig de ses Cadiretes que, tot i la seva modesta alçada (518 m), ofereix unes bones vistes tant de l’interior (Montseny, Montnegre i Guilleries) com de l’inici de la Costa Brava.

Panoràmica des del puig de ses Cadiretes

Panoràmica des del puig de ses Cadiretes

Com veureu, l’itinerari que us proposem té un nivell de dificultat molt baix i està ben senyalitzat.

Longitud: 3,6km*
Desnivell: 125 m*
Temps aprox.: 1 h*
Dificultat: baixa
(*itinerari circular)

En primer lloc haureu d’anar fins a Llagostera i, un cop allà, agafar la carretera GIV-6821 que va fins a Tossa de Mar passant per l’ermita de Sant Grau d’Ardenya. L’inici del recorregut és passat el km 9 d’aquesta carretera, a la dreta, on veureu un plafó informatiu i trobareu prou espai per deixar el vostre vehicle. L’ascensió fins al cim des d’aquest punt és molt senzilla, però si algun valent té ganes de gastar més energia sempre pot pujar des de Tossa de Mar

 

Prendrem la pista forestal i anirem seguint les marques blanques i vermelles del Sender del Mediterrani (GR-92) sense desviar-nos. A mig tram de pujada, deixarem enrere un encreuament amb un camí que surt cap a l’esquerra (no l’agafem). Aviat trobarem, a la banda dreta, a tocar del camí, el menhir d’en Llach. Seguirem recte, ignorant també el camí que surt cap a la dreta en el següent encreuament. Al cap d’una estona de caminar, arribarem a una esplanada coberta de pins amb una bifurcació. Seguint les indicacions de la senyalització vertical, girarem a la dreta, abandonant el GR, i seguirem un camí que s’enfila cap al nord, ara amb marques blanques i grogues. Més endavant, just abans que el camí comenci a descendir, trobarem una altra senyalització vertical que ens portarà cap a l’esquerra, agafant un corriol més estret (deixem les marques blanques i grogues), que és finalment el que ens portarà fins al cim.

Vista des del cim del puig

Vista des del cim del puig

Un cop hagueu grimpat per les roques del cim per albirar les vistes, podeu signar a la llibreta que trobareu dins d’una carpeta de plàstic, a l’interior de l’estructura metàl·lica semicircular situada al peu de la creu, que allotja també diversos pessebres (vegeu imatge inferior). I és el moment també de buscar el tresor, que està ben a prop d’aquest punt, en una petita cavitat formada per les roques, on també s’amaga un altre pessebre.

Estructura metàl·lica dins la qual es troba la llibreta per signar, al peu de la creu

Estructura metàl·lica dins la qual es troba la llibreta per signar, al peu de la creu

Ubicació del tresor

Ubicació del tresor

Després d’això us recomanem pujar a la torre de guaita per a la vigilància d’incendis forestals, que queda al costat d’on som i també ofereix una bona panoràmica de la zona.

Torre de vigilància forestal

Torre de vigilància forestal

A continuació ja podrem emprendre el camí de retorn fins al menhir d’en Llach.  Just abans d’aquest, girarem a la dreta i agafarem un caminet que davalla (marques de nou blanques i grogues). Travessant una zona de bosc, anirem a parar a un camí més marcat, una pista excavada en el terreny, i girarem a l’esquerra (ignorant un trencall que quedarà a pocs metres a l’esquerra). Per aquí arribarem a l’anomenada Pedra-sobre-altra, una curiosa formació natural (paradolmen datat del 2500-220 a.C.). Un cop vistes, deixarem aquestes roques a mà esquerra, seguint per la mateixa pista i, al cap de pocs metres, agafarem el primer trencall que puja per l’esquerra. Trobarem un dipòsit i una petita antena i agafarem la pista que baixa per darrere del dipòsit. Finalment sortirem a la carretera i girarem a l’esquerra per tornar al punt de partida.

Fins aviat!

Anuncis

La costa nord de L’Ametlla de Mar: fragments d’història entre cales turqueses

30 set.

Salut geocatxers! Hem tornat, després d’una pausa estival, amb moltes ganes de descobrir nous paratges fantàstics de la nostra geografia i noves històries de les nostres terres i, sobretot, de compartir-los amb vosaltres!

Us convidem a fer una petita part de l’anomenat Sender del Mediterrani (GR-92), que ressegueix tot el litoral català, concretament el tram que passa per L’Ametlla de Mar, a la comarca del Baix Ebre.

Just a continuació dels plàcids i extensíssims arenals del Delta de l’Ebre, cap al nord, la costa es torna més salvatge i abrupta i, entre els penya-segats i la vegetació, s’amaguen cales i platges d’aigües absolutament cristal·lines que són autèntiques joies.

Aigües cristal·lines d'una de les cales que trobareu durant l'itinerari

Aigües cristal·lines d’una de les cales que trobareu durant l’itinerari

La nostra suggerència d’avui, doncs, és per aquells nostàlgics que, tot i que acabem d’encetar la tardor, es resisteixen a perdre de vista la platja. I és que grimparem per les roques i caminarem per la sorra, sempre a tocar de mar. Si hi aneu aviat, encara podreu remullar els peus i, els més valents, fer un banyet revitalitzant, o simplement podeu gaudir del paisatge, la tranquil·litat i la remor de les ones ara que els estiuejants ja han tornat cap a casa…

L’atractiu natural es combina, en aquesta passejada, amb diversos elements que ens transportaran a altres èpoques i ens faran aprofundir en la història del territori. Una excursioneta ben completa, vaja!

Longitud: 1,5 km*
Desnivell: inapreciable*
Temps aprox.: 2 h*
Dificultat: baixa
(*només anada)

Hem decidit començar la ruta a la platja del Torrent del Pi perquè és un racó encantador i solitari, amb un petit estany natural, sense construccions a la vista (miraculosament…), i a més té una zona d’aparcament a prop on podeu deixar el vostre vehicle. L’any 2011 aquesta platja fou guardonada per l’entitat GETE-Ecologistes en Acció amb el distintiu de “platja verge” com a reconeixement a la seva qualitat ambiental i el seu estat encara salvatge. Cal afegir, per a qui li pugui interessar, que enguany ha estat declarada platja naturista, l’única del municipi on aquesta pràctica és reconeguda per l’Ajuntament.

Platja del Torrent del Pi

Platja del Torrent del Pi

Un cop arribeu a l’Ametlla de Mar per la carretera TV-3025, que a l’entrada del poble va paral·lela a la via del tren, a uns 100 m a mà dreta trobareu l’Oficina de Turisme. Heu de seguir tot recte i girar a la dreta pel carrer Jacint Verdaguer. Posteriorment girareu cap a l’esquerra seguint la indicació en direcció al càmping Nàutic i platges. Deixareu l’entrada del càmping Nàutic a la dreta i travessareu una riera per una pista asfaltada paral·lela a la costa. Passareu de llarg els accessos a la cala del Cementiri i cala Xelín i, a uns 3 km, abans d’una corba pronunciada cap l’oest, girareu a la dreta agafant una altra pista que us durà fins a l’aparcament de la platja del Torrent del Pi.

A la banda nord de la platja trobareu unes escales que pugen per la roca i, a partir d’aquí, només heu d’anar seguint les indicacions del GR-92 (marques blanques i vermelles). En alguns punts el camí de ronda s’allunya momentàniament de la primera línia de mar per esquivar o creuar alguna zona urbanitzada, però l’itinerari no té pèrdua i ofereix unes panoràmiques magnífiques. En altres moments haureu de passar trams rocosos, que no comporten cap perill sempre que porteu un calçat adequat i pareu atenció.

Cala Mosques

Cala Mosques

Després de la platja del Torrent del Pi, anireu a parar a cala Mosques, una “piscineta” d’aigües netíssimes envoltada de pins. I aquí ens espera la primera sorpresa: un niu de metralladora de la guerra civil.

De la mateixa manera que passà en molts altres municipis, el litoral de L’Ametlla fou fortificat de cap a cap a partir del 1937, ja que es temia un desembarcament de les tropes nacionals, arribades des de Mallorca, que finalment mai va arribar a succeir. Les restes d’aquest sistema defensiu són avui un testimoni que afegeix interès històric a uns paratges d’indiscutible bellesa natural.

A continuació passareu per una zona de bany en un tram rocallós que rep el nom de cala Bufadors, per les diverses escletxes circulars que s’aprecien a la roca, i després per la cala de les Ampolles, també de pedra. Posteriorment trobareu cala Forn i cala Vidre, ambdues de sorra fina i aigües cristal·lines.

Cala de les Ampolles

Cala de les Ampolles

Cala Vidre

Cala Vidre

Ja des de cala Bufadors, avançant pel camí de ronda cap al nord, podreu veure a la llunyania el castell de Sant Jordi d’Alfama, construït sobre un dels caps del golf de Sant Jordi, proper punt d’interès històric de la ruta.

Cala Bufadors, amb el castell de Sant Jordi d'Alfama a la llunyania

Cala Bufadors, amb el castell de Sant Jordi d’Alfama a la llunyania

Per entendre l’existència del castell en aquest punt, primer cal conèixer la naturalesa del territori. El desert d’Alfama, que s’estén des del coll de Balaguer fins a la punta de l’Àliga, sempre ha estat una zona inhòspita i feréstega, batuda per forts vendavals de mestral, poc fèrtil. Les cròniques antigues parlen d’una terra totalment deshabitada i molt perillosa, quilòmetres i quilòmetres de costa només freqüentats per corsaris, pirates i bandolers, que desembarcaven a les cales solitàries i des d’allà abordaven els llaguts de cabotatge, i assaltaven o raptaven qualsevol que gosés transitar sol per aquells paratges.

El rei Pere I va voler fer-se amb el control d’aquella àrea estratègica i, amb aquest objectiu, l’any 1201 va cedir el desert a l’orde de Sant Jordi d’Alfama, l’únic orde religiós militar de cavalleria català, encarregant als cavallers templers d’erigir una fortalesa des d’on combatre l’assetjament constant dels pirates barbarescs. Protegint la zona es volia afavorir el seu poblament, però fins a finals del segle XVIII no apareixeria la primera població en aquest tram de la costa: L’Ametlla de Mar. Durant els anys posteriors a la construcció del castell els atacs dels sarraïns van ser constants, els moros capturaven presoners i se’ls emportaven a Alger.

El castell de Sant Jordi d'Alfama

El castell de Sant Jordi d’Alfama

L’any 1650, durant la guerra dels Segadors, el castell fou abandonat després de ser bombardejat per les galeres castellanes per evitar que l’ocupessin les tropes franceses. Anys més tard, entre 1732 i 1733, durant el regnat de Carles II, els carreus que havien sobreviscut al bombardeig es van reutilitzar per aixecar una nova fortificació uns metres més cap a l’interior respecte del primer emplaçament del castell, que es trobava a la vora de la platja. Aquest segon fortí, que consisteix en un pati interior envoltat per vuit sales, construit amb l’objectiu de vigilar les rutes marítimes, és el que avui resta dempeus. L’any 1976 va ser declarat Monument històric d’interès local i restaurat, i l’any 2009 la família Mangrané Roig va cedir-lo a l’Ajuntament de L’Ametlla de Mar. Els accessos estan tancats per reixes i, de moment, no sembla que sigui visitable, excepte en ocasions puntuals.

Just davant del castell, a la banda de mar, veureu les restes d’una antiga torre de telegrafia òptica que data del 1846. Si entreu a l’interior de la petita construcció i us situeu mirant cap al castell, ja estareu a punt de trobar el tresor, que està amagat en una de les cavitats del mur!

Antiga torre de telegrafia òptica on està amagat el tresor

Antiga torre de telegrafia òptica on està amagat el tresor

Quan tingueu aquesta vista del castell, estareu molt a prop del tresor...

Quan tingueu aquesta vista del castell, estareu molt a prop del tresor…

Tot i que ja hagueu trobat el tresor, això encara no s’ha acabat! Deixarem enrere el castell i baixarem les escales que hi ha a tocar d’aquest, que ens portaran a la fantàstica cala Sant Jordi. És una platja de sorra fina, amb unes aigües transparentíssimes de color turquesa, i té un estany i un bosquet al fons, ideal per fer un mos o una migdiada a l’ombra. Només té un defecte: que la zona està urbanitzada… D’allà estant, mirant al vostre voltant, segurament no podreu evitar maleir aquells que van permetre aixecar el primer edifici en aquest petit paradís.

L'estany de cala Sant Jordi

L’estany de cala Sant Jordi

I ens queda l’últim descobriment de la ruta… Si us col·loqueu mirant a mar, a la banda dreta de la platja veureu una mena de passadís descobert que porta cap a un túnel, avui impracticable perquè està ben ple de sorra. Però si grimpeu per les roques i investigueu una mica, veureu que aquest corredor era l’accés a un altre niu de metralladora de la guerra civil.

Niu de metralladora a cala Sant Jordi

Niu de metralladora a cala Sant Jordi

D’entre totes les restes d’elements defensius que trobem disseminats per la zona, la posició de cala Sant Jordi destaca pel seu bon estat de conservació,  juntament amb el magnífic búnquer d’artilleria de port de l’Estany, a la costa sud del municipi, que fou museïtzat l’any 2009, però d’aquest ja en parlarem més endavant, perquè mereix la col·locació d’un altre tresor!

Aquí s’acaba l’itinerari, que haureu de desfer en sentit sud per tornar a l’aparcament de la platja del Torrent del Pi. Com haureu pogut apreciar, es tracta d’un dels pocs trams de la costa catalana que encara conserva alguns racons en estat salvatge. Nosaltres, movent-nos per diferents zones del municipi, vàrem veure algun projecte d’urbanització paralitzat en terrenys del municipi massa propers al mar i, en aquest cas, hem de donar “gràcies” a la crisi per posposar uns quants anys aquest tipus d’atemptats contra la natura…

Vista des del camí de ronda durant l'excursió

Vista des del camí de ronda durant l’excursió

Només ens queda desitjar-vos que gaudiu de l’excursió i que tingueu sort en la recerca del tresor, i recomanar-vos que consulteu les prediccions meteorològiques, perquè una mestralada us podria amargar força el dia…

Fins la propera, que serà ben aviat!